Yo qué sé cuándo, cómo y dónde lo conseguí. |
Tiempo después me compré o me compraron una edición en inglés, que es la que acabo de leer —con el auxilio irreparable de una infecta traducción al cagastellano que me encontré por ahí—. Un hueso duro de pelar, Joyce en inglés, para un tipo de mediana edad que dentro de un año se examinará del B2 en inglés, si todo va bien. Desde luego, sin leer previamente los cuentos en castellano era poco de lo que me iba a enterar.
Si yo fuera dublinés no estaría muy contento leyendo Dublineses. El autor lo escribió con 23 años y sí, se nota toda la impiedad a la que se puede llegar cuando uno es tan jovencito. Juzga explícita e implícitamente, Joyce, a sus paisanos, y los deja a la altura del betún. Desde el nacimiento hasta la muerte, pasando por todas las edades, sus personajes están condenados por su propia y ridícula mezquindad, cobardía y estupidez. Si escuchan la música de un arpista callejero, ellos se ponen a imitarlo, mientras caminan, pasando los dedos por las mudas rejas de una casa del vecindario. El amor nunca llega a buen puerto; desde luego, conduce a la muerte. A una muerte que comparten los vivos y los muertos.
Hay una edición crítica de Cátedra que, quizás, acabe comprando. Tengo que investigar más quién es ese Fernando Galván, qué pasa con ese "provincialismo" del que hablan en la contratapa, y ver qué pasa con los palitos a los "nacionalismos periféricos" que me imagino que encontraré por todos lados, si me fijo en el paratexto, que es una de las cosas que más me interesan. O sea, batallitas no me interesan, pero sí que me expliquen las veladas referencias a no sé cuántas cosas que ha metido Joyce por todos lados, que algo de eso ya me han explicado los youtubers que he ido escuchando mientras leía el librito.
Invaluable la generosa grabación en Youtube que me ayudó a leerlo a Joyce en inglés.
En català:
Farà uns deu anys que vaig llegir per primera vegada la col·lecció de contes Dublinesos, si no recorde malament en una edició d'Altaya de tapa dura. Jo hi havia llegit molt ben llegits els mestres del conte del segle XX, que evidentment són tots argentins, i l'obra de Joyce em va semblar hipertrofiada, i que el seu lloc de privilegi es devia, fonamentalment, pel privilegi d'haver escrit en anglés. La meua primera edició en castellà, doncs, ja no la conserve. Crec que la vaig vendre per quatre perres.
Temps després vaig comprar o em varen comprar una edició en anglés, la qual és la que acabe de llegir —amb l'ajut irreparable d'una infecta traducció al cagastellà que vaig trobar per ahí—. Un os dur de rosegar, Joyce en anglés, per a un tipus de mitjana edat que d'ací a un any ha d'examinar-se del B2 d'anglés, si tot va bé. Per descomptat, sense llegir prèviament els contes en castellà era poc del que podia enterar-me.
Si jo fos dublinés no estaria molt feliç llegint Dublinesos. L'autor el va escriure amb 23 anys i sí, es nota tota la impietat a la qual hom pot arribar quan és tan jovenet. Jutja explícitament i implícita, Joyce, els seus paisans, i els deixa com un drap brut. Des que naixen fins que moren, passant per totes les edats, els personatges estan condemnats per la seua pròpia i ridícula mesquineria, covardia i estupidesa, Si escolten la música d'un arpista del carrer, ells l'imiten, mentre continuen caminant, passant els dits per les mudes reixes d'una casa del veïnat. L'amor mai no arriba a bon port; evidentment, porta a la mort. Una mort que comparteixen els vius i els morts.
Hi ha una edició crítica de Cátedra que, potser, acabe comprant. Tinc d'investigar més qui és eixe Fernando Galván, què succeeix amb eixe “provincialisme” del qual parla en la contratapa, i veure què succeeix amb les crítiques als “nacionalismes perifèrics” que imagine que trobaré per tot arreu, si em fixe en el paratext, la qual és una de les coses que més m'interessen. És a dir, batalles no m'interesen, però sí que m'expliquen les vetllades referències a no sé quantes coses que ha ficat Joyce pertot, que alguna ja m'han explicat els youtubers que vaig anar escoltant tot llegint el llibre.
Italiano
Circa dieci anni fa ho letto per prima volta questo libro di racconti, Gente di Dublino, se non ricordo malamente in un'edizione di Altaya, con copertina rigida. Io venivo da leggere molto ben letti tutti i maestri del racconto del Novecento, che evidentemente sono tutti argentini, e l'opera di Joyce l'ho trovata ipertrofica, che il suo posto de privilegio doveva essere, fondamentalmente, al fatto d'essere stata scritta in inglese. La mia prima edizione in spagnolo, quindi, già non la tengo con me. Credo l'abbia venduto per due soldi.
Tempo dopo ho comprato o mi hanno comprato un'edizione in inglese, la cui è quella che ho finito di leggere (con l'ausilio irreparabile d'una infetta traduzione in spatzaturagnolo che ho trovato su Internet). È una bella gatta da pelare, Joyce in inglese, per un tipo che s'esamina del B2 tra un anno, se tutto va bene. Di sicuro, senza leggere prima i racconti in spagnolo era pochissimo quello che avrebbe potuto capire.
Se fossi dublinese non sarebbe tropo felice a leggere Gente di Dublino. L'autore lo ha scritto a 23 anni e sì, si vede tutta l'empietà che si può avere quando s'è così giovanotto. Giudica sia esplicitamente che implicitamente, Joyce, i suoi compaesani, e gli mette alla berlina. Dalla nascita fino alla morte, passando attraverso tutte l'età, i suoi personaggi vengono condannati dalla loro meschinità, codardia e stupidità. Se sentono un musicista di strada suonando la sua arpa, loro lo imitano, mentre camminano, passando le ditta sulle mute griglie di una casa del quartiere. L'amore non arriva mai a buon fine; chiaramente, conduce alla morte, una morte che condividono i vivi e i morti.
C'è un'edizione critica di Cátedra che, forze, sarà quella che comprerò. Devo investigare un po' di più chi sia quel Fernando Galván, cosa succede con quel provincialismo di cui mi parlano sulla quarta di copertina, e vedere cosa succede con tutte le frecciate contro i “nazionalismi periferici” che immagino troverò dappertutto, se vedo il paratesto, che è una delle cose che m'interessano di più. Cioè, non me ne fregano un cavolo le storie di guerre, però sì che mi spieghino tutti i velati riferimenti a chi sa quante cose che ha metto Joyce dappertutto, alcune di queste cose già mi hanno spiegato i youtubers che ho sentito mentre stava a leggere il libro.
No hay comentarios:
Publicar un comentario